khamsin

... Avui fa um dia ventós: és l´época de l´anomenat khamsin, un vent del desert que ve carregat de sorra després d´haver escombrat l´Aràbia amb fúria. Envaeix Egipte irat i arriba al Caire enfonsant la ciutat en un núvol immens d´arena. Es despentinent totes les palmeres, el Nil s´enfanga i muda la color, l´aire s´espesseix, s´aletrenquen els ocells. Dels terrats cauen antenes, roba estesa, baranes. Del terra s´aixequen remolins de pols que escombren els carrers i fan difícil caminar-hi. L´arena finíssima se´t fica pertot: la mastegues, la sents entre la roba, dins el  llit, a la nevera. Misteriosament hi arriba. Una ràfega m´há fullejat els llibres oberts damunt la taula. Gracies a això he descobert uns versos d´amor escrits pel diví Platô quan era jove: ¨Tenia als llavis la meva anima, i quan el vaig besar, la dissortada va entrar als seus com per fugir¨. Ara mateix he tancat els porticons per evitar que més ràfegues m´esbotzin els vidres, i abans no m´he clos en la penombra de la cambra he vist volant per l´aire uns pantalons... És el khamsin. Nomes cal tenir paciência i esperar que en cinc o sis dies més es desencalli i segueix avançant cap al ventre mut del desert libi. He sortit per anar a prendre un te al gran basar amb um amic. Volia comentar-li els versos de Platô. Per carrer tothom corre empolsinat i protegint-se amb força els ulls, la boca, les orelles. Jo també m´he hagut de barallar amb el vent entre papers, bosses i núvols desendreçats de sorra. Una branca sacsejada d´una acácia m´ha fuetejat la cara. Encara sort que era florida. Així há arribat aquí la primavera...

(Manuel Forcano -  Llei d´estrangeria)