|
|---|
|
|---|
|
|---|
Jun Miyake - Lillies Of The Valley
inici de càntic en el temple
Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
SALVADOR ESPRIU
arreu als camps hi ha vermell de roselles
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
SALVADOR ESPRIU
heretat
He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
(Miquel Martí i Pol: He heretat l'esperança, 1963-1967).
i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
(Miquel Martí i Pol: He heretat l'esperança, 1963-1967).
o jardim das freiras
o convento das freiras que fizeram voto de nunca mais verem ninguém, em mil novecentos a seguir a um desabamento encheu-se de rachas e pouco a pouco ruiu todo.
na colina não ficou mais nada e desapareceram até os cravos.
no meio da erva só se vêem as tiras rosadas dos tijolos que marcam os
alicerces.
mas salvou-se o jardim que antes estava fechado dentro dos
muros. onde as freiras passeavam a apanhar ar e se divertiam a olhar para o cu
das abelhas que esvoaçavam sobre a corola das flores ou as asas das borboletas
que tremulavam por cima das margaridas.
as sebes com as folhas verdes e aqui e ali os canteiros das
rosas, os vasos com gerânios, o arbusto de giesta, a arvorezinha dos lilases e
todas as flores bravias ainda estão vivos e a erva não cresce no saibro dos
carreiros.
um dia foi lá o maestro de uma banda aldeã e reparou que as
andorinhas, pousadas nos fios da luz que passam pelo jardim abandonado, parecia
que eram música escrita no céu. e pôs-se a cantar o que lia e era música
sagrada.
agora o jardim pouca gente vem vê-lo, mas certas noites
ouve-se o respirar das folhas.
(tonino guerra em o livro das igrejas abandonadas)
a mão
Toma o ventre da terra
e planta no pedaço que te cabe
esta raiz enxertada de epitáfios.
Não seja tua lágrima a maldição
que seqüestra o ímpeto do grão
levanta do pó a nudez dos ossos,
a estilhaçada mão
e semeia
girassóis ou sinos, não importa
se agora uma gota anuncia
o latente odor dos tomateiros
a viva hora dos teus dedos.
(conceição lima - são tomé)
e planta no pedaço que te cabe
esta raiz enxertada de epitáfios.
Não seja tua lágrima a maldição
que seqüestra o ímpeto do grão
levanta do pó a nudez dos ossos,
a estilhaçada mão
e semeia
girassóis ou sinos, não importa
se agora uma gota anuncia
o latente odor dos tomateiros
a viva hora dos teus dedos.
(conceição lima - são tomé)
la poesia
Proema – Octavio Paz
A veces la poesia es el vértigo de los cuerpos y el vértigo
de la dicha y el vértigo de la muerte;
el paseo con los ojos cerrados al borde del despeñadero y la
verbena en los jardines submarinos;
la risa que incendia los preceptos y los santos
mandamientos;
el descenso de las palabras paracaídas sobre los arenales de
la página;
la desesperación que se embarca en un barco de papel y
atraviesa,
durante cuarenta noches y cuarenta días, el mar de la
angustia noturna y el pedragal de la angustia diurna;
la idolatria al yo y la execración al yo y la disipación del
yo;
la degollación de los epítetos, el entierro de los espejos;
la recolección de los pronombres acabados de cortar en el
jardín de Epicuro y en el de Netzahualtacoyotl;
el solo de flauta en la terraza de la memória y el baile de
llamas en la cueva del pensamiento;
las migraciones de miríades de verbos, alas y garras,
semillas y manos;
los substantivos óseos y llenos de raíces, plantados en las
ondulaciones del lenguaje;
el amor a lo nunca visto y el amor a lo nunca oído y el amor
a lo nunca dicho: el amor al amor.
Sílabas semillas.
el tren
Ningú no li volia dir a quina hora passava el tren. El veien tan carregat amb maletes, que els feia pena explicar-li que allá no hi havia hagut mai ni viés ni estácio.
(Pere Calders)
khamsin
... Avui fa um dia ventós: és l´época de l´anomenat khamsin, un vent del desert que ve
carregat de sorra després d´haver escombrat l´Aràbia amb fúria. Envaeix Egipte
irat i arriba al Caire enfonsant la ciutat en un núvol immens d´arena. Es
despentinent totes les palmeres, el Nil s´enfanga i muda la color, l´aire
s´espesseix, s´aletrenquen els ocells. Dels terrats cauen antenes, roba
estesa, baranes. Del terra s´aixequen remolins de pols que escombren els carrers
i fan difícil caminar-hi. L´arena finíssima se´t fica pertot: la mastegues, la
sents entre la roba, dins el llit, a la
nevera. Misteriosament hi arriba. Una ràfega m´há fullejat els llibres oberts
damunt la taula. Gracies a això he descobert uns versos d´amor escrits pel diví
Platô quan era jove: ¨Tenia als llavis la meva anima, i quan el vaig besar, la
dissortada va entrar als seus com per fugir¨. Ara mateix he tancat els
porticons per evitar que més ràfegues m´esbotzin els vidres, i abans no m´he
clos en la penombra de la cambra he vist volant per l´aire uns pantalons... És
el khamsin. Nomes cal tenir paciência
i esperar que en cinc o sis dies més es desencalli i segueix avançant cap al
ventre mut del desert libi. He sortit per anar a prendre un te al gran basar
amb um amic. Volia comentar-li els versos de Platô. Per carrer tothom corre
empolsinat i protegint-se amb força els ulls, la boca, les orelles. Jo també m´he
hagut de barallar amb el vent entre papers, bosses i núvols desendreçats de
sorra. Una branca sacsejada d´una acácia m´ha fuetejat la cara. Encara sort que
era florida. Així há arribat aquí la primavera...
(Manuel Forcano - Llei d´estrangeria)
de vegades
De vegades m´apareixes a la memoria
com una ciutat vista des del mar:
amb l´ánsia d´arribar-hi,
o com el mar vist entre els carrers d´una ciutat:
amb l´ánsia de banyar-m´hi.
De vegades el teu record creix en mi
com una ciutat que enderroca les murrales
i els nous carrers que es creuen
duen el teu nom
i el meu.
De vegades oblido que vas anar-te´n
i et parlo com un semàfor
que canvia de colors
en un carrer desert.
De vegades sóc conscient
que l´unic lloc on vaig poder viure sense el mar
va ser el teu cos.
De vegades t´oblido
com una ciutat que de nit
no veu el seu mar negre.
I tu també em vas oblidant
com un port cada dia amb menys vaixells,
amb menys mar cada dia.
Manuel Forcano - Llei d´estrangeria
somniar ser vi.
sentir-se raïm madur.
i veure atansar-se el veremador,
per fi.
(soñar ser vino.
sentirse uva madura.
y ver acercarse el vendimiador,
por fin)
Manuel Forcano - Llei d´estrangeria
com una ciutat vista des del mar:
amb l´ánsia d´arribar-hi,
o com el mar vist entre els carrers d´una ciutat:
amb l´ánsia de banyar-m´hi.
De vegades el teu record creix en mi
com una ciutat que enderroca les murrales
i els nous carrers que es creuen
duen el teu nom
i el meu.
De vegades oblido que vas anar-te´n
i et parlo com un semàfor
que canvia de colors
en un carrer desert.
De vegades sóc conscient
que l´unic lloc on vaig poder viure sense el mar
va ser el teu cos.
De vegades t´oblido
com una ciutat que de nit
no veu el seu mar negre.
I tu també em vas oblidant
com un port cada dia amb menys vaixells,
amb menys mar cada dia.
Manuel Forcano - Llei d´estrangeria
somniar ser vi.
sentir-se raïm madur.
i veure atansar-se el veremador,
per fi.
(soñar ser vino.
sentirse uva madura.
y ver acercarse el vendimiador,
por fin)
Manuel Forcano - Llei d´estrangeria
betlehemi királyok
Adjonisten, Jézusunk, Jézusunk!
Három király mi vagyunk.
Lángos csillag állt felettünk,
gyalog jöttünk, mert siettünk,
kis juhocska mondta - biztos
itt lakik a Jézus Krisztus.
Menyhárt király a nevem.
Segíts, édes Istenem!
Istenfia, jónapot, jónapot!
Nem vagyunk mi vén papok.
ùgy hallottuk, megszülettél,
szegények királya lettél.
Benéztünk hát kicsit hozzád,
Üdvösségünk, égi ország!
Gáspár volnék, afféle
földi király személye.
Adjonisten, Megváltó, Megváltó!
Jöttünk meleg országból.
Fõtt kolbászunk mind elfogyott,
fényes csizmánk is megrogyott,
hoztunk aranyat hat marékkal,
tömjént egész vasfazékkal.
Én vagyok a Boldizsár,
aki szerecseny király.
Irul-pirul Mária, Mária,
boldogságos kis mama.
Hulló könnye záporán át
alig látja Jézuskáját.
A sok pásztor mind muzsikál.
Meg is kéne szoptatni már.
Kedves három királyok,
jóéjszakát kívánok!
(József Attila)
1929. december
Három király mi vagyunk.
Lángos csillag állt felettünk,
gyalog jöttünk, mert siettünk,
kis juhocska mondta - biztos
itt lakik a Jézus Krisztus.
Menyhárt király a nevem.
Segíts, édes Istenem!
Istenfia, jónapot, jónapot!
Nem vagyunk mi vén papok.
ùgy hallottuk, megszülettél,
szegények királya lettél.
Benéztünk hát kicsit hozzád,
Üdvösségünk, égi ország!
Gáspár volnék, afféle
földi király személye.
Adjonisten, Megváltó, Megváltó!
Jöttünk meleg országból.
Fõtt kolbászunk mind elfogyott,
fényes csizmánk is megrogyott,
hoztunk aranyat hat marékkal,
tömjént egész vasfazékkal.
Én vagyok a Boldizsár,
aki szerecseny király.
Irul-pirul Mária, Mária,
boldogságos kis mama.
Hulló könnye záporán át
alig látja Jézuskáját.
A sok pásztor mind muzsikál.
Meg is kéne szoptatni már.
Kedves három királyok,
jóéjszakát kívánok!
(József Attila)
1929. december
favágó
Vágom a fát hûvös halomba,
fényesül a görcse sikongva,
zúzmara hull szárnyas hajamra,
csiklándani benyúl nyakamba -
bársonyon futnak perceim.
Fönn, fönn a fagy baltája villog,
szikrádzik föld, ég, szem, a homlok,
hajnal suhint, forgács-fény röppen -
amott is vág egy s dörmög közben:
tövit töröm s a gallya jut.
- Ejh, döntsd a tõkét, ne siránkozz,
ne szisszenj minden kis szilánkhoz!
Ha odasujtsz körül a sorshoz,
az úri pusztaság rikoltoz -
a széles fejsze mosolyog.
(József Attila)
1929. november / 1931. február
fényesül a görcse sikongva,
zúzmara hull szárnyas hajamra,
csiklándani benyúl nyakamba -
bársonyon futnak perceim.
Fönn, fönn a fagy baltája villog,
szikrádzik föld, ég, szem, a homlok,
hajnal suhint, forgács-fény röppen -
amott is vág egy s dörmög közben:
tövit töröm s a gallya jut.
- Ejh, döntsd a tõkét, ne siránkozz,
ne szisszenj minden kis szilánkhoz!
Ha odasujtsz körül a sorshoz,
az úri pusztaság rikoltoz -
a széles fejsze mosolyog.
(József Attila)
1929. november / 1931. február
Feliratkozás:
Bejegyzések (Atom)